1 ICONOGRAFIA BÀSICA DE LA CULTURA OCCIDENTAL

JUSTIFICACIÓ

Al llarg de molts anys, acompanyant els meus alumnes de batxillerat a preparar la matèria de Història de l’Art, m’he trobat sovint –per a no dir sempre- amb el greu problema d’haver d’explicar un munt de conceptes, d’històries que anaven molt més enllà de les necessitats específiques de l’assignatura de la que s’havien d’examinar a la Selectivitat.

Es trist, però el laïcisme – la no vinculació dels estudis de primària i/o secundària a la religió – pel que tant hem lluitat des de sempre, a dut com a contrapartida, un desconeixement gairebé absolut, per part dels joves i dels no tant joves, de temes, personatges i imatges que son crucials a l’hora d’entendre el món occidental en que vivim.

En fer de la religió una matèria no obligatòria, circumscrita a la voluntat de les famílies que expressament volen donar als seus fills aquesta formació, la majoria dels nostres joves han perdut un munt d’informació que després, en la seva vida adulta, trobaran a mancar, esdevenint en certa mesura, i per molta formació tècnica, científica o social que arribin a tenir, veritablement “incultes”.
Qualsevol que s'acosti a les manifestacions artístiques pròpiament europees al llarg dels segles IV-XVIII dC., podrà observar l'hegemonia de les obres d'inspiració religiosa-cristiana: esglésies, catedrals, portalades, pintures i escultures, sovint -gairebé sempre- expressen temes, històries d'un clar sentit religiós. No podem oblidar, l'enorme pes de la religió en la societat d'aquells temps, qui tenia el poder, qui ostentava la riquesa i el predomini intel·lectual i econòmic, i la seva emprompte, la podem trobar pels carrers, places i museus de totes les ciutats europees, des de Moscú a Madrid, des de Nàpols a Edimburg, passant  per Roma, París, Londres, així com a la pràctica totalitat de les ciutats d'Amèrica, Àsia i Àfrica. 
En aquest crèdit, no tractarem d'interpretar, criticar, o explicar les idees religioses, des de cap punt de vista. O millor dit, ens enfrontarem als temes de la religió cristiana, com si fos una mitologia, semblant a la mitologia clàssica greco - romana, o a la nòrdica, sense valorar la seva "validesa", o realitat històrica.  Deliberadament, deixarem de banda la mitologia greco -romana en mans de la companya de clàssiques, convençut de que per la seva part, insisteix sobradament  en els valors humanístics que aquella comporta. A l'igual - potser en major mesura- que aquelles altres, aquesta "mitologia", o sistema de creences cristià, es fonamental a l'hora d'entendre la nostre cultura occidental, i fins i tot, moltes de les nostres decisions diàries conscients o inconscients.

Perquè, què es la cultura?

Una cultura és el conjunt de trets distintius únics, costums, manifestacions i comportaments: místics, religiosos, materials i intel·lectuals, entre d’altres que caracteritzen o identifiquen una societat o grup social en un període determinat.

El terme ''cultura'' engloba a més formes de vida, modes i costums, gastronomia, religió, cerimònies, art, invencions, tecnologia, sistemes de valors, drets fonamentals de l'ésser humà, tradicions i creences, però sobretot la seva pròpia història.

A través de la cultura s'expressa l'home, pren consciència de si mateix, qüestiona les seves realitzacions, busca nous significats i crea obres que el transcendeixen.

Totes les grans cultures com: La sumèria, La indostana, La xinesa, La egípcia, l'hebrea –per a citar-ne només les que més ens han influït-, van tenir els seus homes educats, savis, erudits, grans mestres els conceptes dels quals segueixen sent útils, vigents i actuals. La cultura occidental actual heretà de la cultura grega i romana les bases de gairebé totes les ciències modernes. La filosofia, les matemàtiques, la política i la democràcia. Però alhora, la cultura no s'expressa només en el terreny dels coneixements erudits, dels grans pensaments, de les grans obres; la cultura d'una època penetra en els homes i dones del seu temps, fins el més profund del seu interior, determinant conductes, decisions, gustos, les nostres idees del que està bé o no, d'aquí que, si volem fer dels nostres nois i noies, persones senceres -en tota l'amplitud que volgueu donar al terme-, hem de tractar d'evidenciar els elements culturals que els hagin pogut penetrar inconscientment, per fer-los conscients i permetre així el seu control.

Tenim una història pròpia, però cal deslligar el concepte CULTURA d'interessos polítics, allunyar els centres culturals - el més possible - de la manipulació doctrinària o partidista. Convertir-los en "santuaris del saber" i permetre que els joves vagin adquirint els seus coneixements socials i la seva pròpia doctrina d’acord a l'avanç de la seva maduresa. Incloent la política, el sexe, la moral, el materialisme i l'economia. Però sempre ben assessorats.

El foment de les belles arts és vital, l’ urbanitat i l'educació cívica, l’educació emocional, fomentar l’autoconeixement, les pràctiques esportives i la “religió” sense “ismes” també ho són. Impossible deslligar la creació de les grans cultures sense la influència lliure d'aquestes activitats.

El més important és deslligar-les d'interessos egoistes i deixar-les ser lliurement; deixar que la veritat flueixi i afavorir la nostra pròpia acceptació, revelar el nostre orgull.

La cultura no es dóna per decret ni caprici, primer cal sembrar-la, fomentar-la i nodrir-la.

I aquest és l’objectiu d’aquest crèdit, moderat pels imperatius del temps (1 hora setmanal!) i les condicions (un nombre abundant d’alumnes molt heterogenis, les pròpies limitacions...). Donar als nostres joves una mínima formació cultural que els faci possible identificar, reflexionar i comprendre algunes de les claus de volta de la nostre cultura actual que podríem definir com patriarcal-mecanicista-capitalista-globalitzadora. I el judeu-cristianisme, amb tota la seva peculiar cosmovisió, es troba en els fonaments damunt dels quals s’aixeca.

Però a més té una finalitat eminentment pràctica, vivencial, els ajudarà el dia del demà quan vagin per aquests mons a identificar imatges, obres artístiques de gran importància, de les que malauradament avui,  desconeixen el sentit i el significat.

Conceptes d' iconografia i iconologia

1. - ICONOGRAFIA

Des del punt de vista etimològic està formada per "eikon" (imatge) i "graphein" (descripció), així que significa descripció d'imatges.

El significat d'iconografia que podem donar en l'actualitat és que la iconografia és l'estudi descriptiu i classificatori de les imatges a partir del seu aspecte exterior i de les seves accepcions textuals que busquen desxifrar el tema d'una figuració.

Analitzant les imatges cristianes hem entendre que adquirien un gran sentit dins el context literari i cultural de l'època en què van ser elaborades.

El mateix Panosfsky en la seva obra EL SIGNIFICAT DE LES ARTS VISUALS defineix iconografia com la branca de la història de l'art que s'ocupa del sentit temàtic i afirma que el seu camp d'acció, en sentit estricte, és la identificació d'imatges o símbols, històries o al·legories, és a dir, els motius portadors d'un sentit convencional o secundari i les combinacions d'imatges.

La iconografia centra el seu camp de treball en 5 objectius:

• descripció

• identificació

• classificació

• origen

• evolució (canvis que ha pogut patir la imatge)

En conseqüència Iconografia és la ciència o disciplina que estudia i descriu les imatges d'acord amb els temes que representen, identificant i classificant-los en l'espai i el temps precisant l'origen i evolució de les mateixes.

Estableix 3 tipus d'iconografia:

• ICONOGRAFIA NATURAL

La representació al·ludeix a alguna cosa real i tracta de persones o objectes en què no hi ha cap sentit figurat. Es refereix a representacions artístiques que tenen una semblança formal amb el producte d'una transmissió sense que hagi d'haver un significat o contingut especial.

La iconografia natural es basa en la repetició o herència d'elements purament formals a través del temps, amb una clara semblança entre si que possibilita l'anàlisi descriptiva, així com l'evolució i origen d'una representació.

• ICONOGRAFIA SIMBÒLICA

També es mostren atributs i signes diversos que converteixen un motiu visual o real en un clar tema iconogràfic. Imatge que té, a través de símbols, doble significat. Es tracta dels temes artístics disfressats d'un aparent realisme que amaguen tot un món de significats relacionats amb una època, lloc, destinatari, situació política, etc ....

A través d'elements reals (bombolles de sabó, calavera, llibres, etc ....) es mostra un món de símbols que ens porten a la meditació de l'observador perquè pensi en el tema d'obra.

Per a la seva identificació cal consultar les fonts, codis visuals i semàntics d'una determinada obra. Els símbols o legories han estat elements essencials en les manifestacions artístiques i han servit per provocar una lectura al marge de l'esbarjo estètic.

• ICONOGRAFIA RELIGIOSA

Recull misteris de fe (aspectes de l'AT i NT, la història de l'Església en general) subjectes sempre a la doctrina de l'església ia la tradició.

S'han de tenir en compte totes les religions que tenen elements plàstics subjectes a una determinada lectura. Tot i això, està demostrat l'ús d'imatges semblants entre diferents creences, per exemple, la introducció d'elements pagans a les representacions cristianes.

Formes d'estudi iconogràfic:

·         investigar la informació de les imatges a través dels textos del passat, analitzar la derivació de les formes per compondre motius similars o diferenciats, establir les fonts d'estudi permeten trobar els codis simbòlics o al · al·legòrics que transformen motius visuals en temes iconogràfics, localitzar les fonts iconogràfiques, la seva formació i variació a través del temps

Aspectes treballats en el mètode iconogràfic

·         fonts del mateix artista, mentor o comitent. Localització de l'encàrrec de l'obra, literatura de l'època o en l'època. Textos que poden influir en l'obra o que poden influir en la representació d'un tema, identificació amb altres obres d'art conegudes del mateix tema, identificació dels elements que configuren l'obra d'art

Llenguatge de l'art o de les imatges

L'art és una forma de llenguatge i el seu procés d'estudi requereix el maneig de la semiòtica o ciència dels signes, que és una disciplina que considera tots els fenòmens culturals com a processos de comunicació i significació, inclòs l'art. 

EMISSOR és l'artista o el comitent

RECEPTOR és l'espectador en què es produeix una reacció

MISSATGE és l'obra artística

CANAL és la pintura, escultura, etc ... o la tècnica artística

CONTEXT és l'entorn o la situació que afecta la creació d'una obra

REFERENT que és la realitat objectiva a què fa referència el missatge (objecte de la realitat a la qual es remet)

2. - ICONOLOGIA

Formada per "eikon" (imatge) i ððγðð [logia] (estudi)

S'entén com l'única ciència que estudia les imatges per tal de transmetre idees abstractes o morals mitjançant figures.

La definició del concepte a partir d'una successió de metàfores és un recurs típic de la retòrica; deriva del didactisme medieval en què les imatges es creaven per servir d'ajuda al predicador. Utilitza un sistema senzill i fàcil de caracterització, basat en una subdivisió que anomena accidents i que es componen de les múltiples característiques i qualitats de l'ésser humà.

Això associat a imatges i idees es remunta a la tradició pedagògica antiga que assignava a les coses apreses per la vista un efecte més durador que qualsevol instrucció verbal (mnemotècnia grega)

A partir d'ara es coneixerà la iconologia com un terme utilitzat per escultors i pintors que significa "representació al·legòrica".

Segons els màxims teòrics de la iconologia, Aby Warburg, Erwin Panofsky i HOOGEWERFF la iconologia és la interpretació del significat d'un tema o símbol d'una obra d'art com a expressió d'una filosofia o impressió del món.

La nova visió de la iconologia culmina amb la personalitat de Erwin Panofsky, considerat un dels genis de la història de l'art. La influència de Panofsky està present a la majoria dels estudis Històric-artístics dels últims 50 anys. Entén l'obra d'art com una forma inseparable del contingut; per a ell la forma artística no és un simple suport visual sinó que té un sentit que va més enllà i es manifesta en 3 nivells:

la forma material

forma temàtica o convencional

significat intrínsec (objectiu de la iconografia)

El mètode iconològic té 3 fases:

• ESTUDI PREICONOGRÀFIC

Serveix per identificar les formes pures que remeten a experiències sensibles, són els objectes i accions representades per les formes

• ANÀLISI ICONOGRÀFIC

Es refereix al contingut secundari o convencional que ens permet identificar les imatges, històries o al·legories per mitjà de diverses fonts.

• NIVELL ICONOGRÀFIC EN SENTIT PROFUND O iconològic

Tracta del sentit intrínsec de l'obra, portadora de valors simbòlics encara que no parlem de símbols sinó del sentit general.

Aquesta última fase busca fins i tot el significat inconscient que queda darrere de la intenció de l'artista. L'obra es converteix en document històric, símptoma cultural i forma simbòlica. El seu sentit es veu alterat sota els diferents condicionants històrics i culturals. Amb la lectura iconològica la història de l'art es converteix en una descodificació de símbols, els ORDINARIS (propis de la iconografia) i els CASIRIANS (propis de la iconologia) que requereixen una intel·ligència sintètica i una familiaritat amb l'obra en la seva forma i contingut, així com amb les forces que el van fer possible.

Tres tipus de significats dels símbols:

• SIGNIFICAT PRIMARI O NATURAL

Objecte, acció, contingut o significat expressiu

Correspon a la descripció preiconográfica

(Unes persones al voltant d'una taula)

• SIGINIFICAT SECUNDARI O CONVENCIONAL

Context intel·ligible

Correspon al anàlisi iconogràfica

(Veuríem que aquestes persones formen part d'una representació de l'últim sopar)

• SIGNIFICAT INTRÍNSEC O CONTINGUT

Essencial

Correspon a la iconografia en sentit profund o Iconologia.

(Analitzar tots els motius d'aquesta representació de l'últim sopar)

• ESTIL

Segons èpoques, cada tradició artística o artista individual dóna a les formes unes maneres peculiars que és el que coneixem per estil.

Les imatges no són invenció de l'artista sinó que pertanyen al patrimoni artístic d'una cultura. De vegades s'introdueixen certs canvis que l'observador ha d'interpretar per arribar a conèixer el significat de l'obra, per a això s'han de dominar les lleis i els elements que els regeixen.

Es pot establir 4 grans apartats o camps d'estudi:

1. - TEMES I MOTIUS

Analitzar l'obra en relació als seus diferents continguts.

TEMA: assumpte general o global tractat en l'obra artística

MOTIU: subtema dins de l'obra, un assumpte menor relacionat amb el principal. Els motius artístics tenen un matís restrictiu, d'un valor inferior, però amb una evident relació de dependència del tema o assumpte general.

Tema i motiu tenen avui un significat diferent que diu Panofsky, per al qual el 

TEMA és l'assumpte representat i el MOTIU són els elements formals que el constitueixen i que donen lloc al tema.

Molts dels temes tractats en l'art es poden agrupar en grans repertoris temàtics que estan compostos de sèries d'imatges sobre matèries comunes i entre les quals es podria esmentar:

• mitologia
• hagiografia (vides de sants)
• quadres costumistes
• paisatge
• natura morta
• retrat
• Bíblia
• pintura d'història

Cada repertori té els seus propis temes i motius que solen ser inclosos en la representació. En cada època el motiu tindrà una importància més o menys perquè el motiu evoluciona al llarg del temps, fins i tot el seu significat varia segons el context. El tema, en canvi, se sol mantenir en el seu significat original.

Hivern (Peter Bruegl)

TEMA -> hivern

MOTIU -> caçadors, neu, foguera / foc, branques sense fulles, gel, patinadors

Són subtemes que donen lloc a la representació en si.

Estiu (Peter Bruegl)

                         

TEMA -> estiu

MOTIU -> sembra, migdiada, recollida del gra, blat, esmorzar

2. - FIGURA, RETRAT, personificació i ATRIBUT

• FIGURA

És el més important de la composició, és la forma d'un ésser animat (humà, animal o híbrid) i que pot ser real o fictícia. La figura engloba els retrats.

També comprèn les escenes que són un grup de figures realitzant una acció

• RETRAT

Representació aïllada o en grup d'un personatge amb un rostre correspon al reflex d'un model real, comprovat o aprovat per la tradició.

• Personificació

Figura humana, normalment femenina, que representa una idea abstracta o un element de la natura.

• ATRIBUT

Els atributs són fàcilment recognoscibles per la seva utilització. Hi ha molts tipus i de vegades fan al·lusió a fets de la història de qui els porta.

És un objecte real que defineix o caracteritza la personalitat d'una figura d'acord a la seva biografia o amb determinats convencionalismes significatius. És un signe depenent de la figura, un objecte accessori però fonamental per a la identificació, la associació amb la figura el converteix en substitut per al·ludir a aquesta figura o a un tret característic.

3. - SÍMBOL i al·legoria

SÍMBOL és la realitat aprehensible mitjançant els sentits que remet a una altra realitat que excedeix l'abast dels mateixos. És la presentació d'un signe o imatge (significant) que fa referència a la realitat (significat) i que l'acaba identificant amb ella. Entre l'element significant i la cosa significada (realitat) hi ha una correspondència automàtica, gairebé una identificació.

Pot ser alhora atribut i viceversa.

Al·legoria és la representació simbòlica d'idees abstractes per mitjà de figures, grups o atributs. Es tracta d'una ficció mitjançant la qual una cosa representa una altra diferent. És la suma de personificacions o símbols que volen transmetre una idea no mostrada en l'aparença real. Des de l'antiguitat l'al·legoria es relaciona amb la metàfora i gairebé mai mostra una referència directa o identificable amb el significat.

4. - IMATGE TEMÀTIC-DESCRIPTIVA

no fa referència a un temps concret. No narra un succés o una història

IMATGE NARRATIVA->

conjunt d'elements relacionats entre si que representen un fet i que fan referència a una història. Relat de fets reals o imaginaris que es produeixen en un marc espacial, temporal, etc .... amb un ordre cronològic i en els que sol ser present l'acció o l'activitat.

El desenvolupament de la tècnica narrativa té el seu origen al s. VII aC a causa de: la necessitat de transmetre mitjançant imatges successos bàsics

creació del llenguatge gestual o facial per donar contingut o enriquir la narració ocupació dels "tituli", com a conseqüència del desenvolupament del sistema alfabètic, que complien la funció de fer recognoscibles les figures.

L'art grecoromà de tipus narratiu va acabar sistematitzant en 4 tipologies:

• REPRESENTACIÓ MONOESCÈNICA,

en què es descriu un moment determinat d'una història en la que preserva la unitat de temps i espai. És la instantània d'un moment concret del relat.

• REPRESENTACIÓ sinòptica, en què combinen diferents moments o episodis d'una història en una sola representació. No hi ha unitat de temps i de vegades tampoc d'espai. És una reproducció impossible de captar en una instantània perquè aquests fets no s'han produït en el mateix escenari.

• REPRESENTACIÓ CÍCLICA, en la qual es reprodueix una sèrie d'episodis d'una mateixa història separats entre si però que componen tots junts una seqüència en què el protagonista es repeteix.

• REPRESENTACIÓ CONTÍNUA, és una variant de la narració cíclica en què les fronteres físiques desapareixen o disminueixen. Causa confusió en l'espectador, la identificació del personatge principal és el que possibilita la separació de les escenes.