diumenge, 9 de setembre del 2012

1 ICONOGRAFIA BÀSICA DE LA CULTURA OCCIDENTAL


JUSTIFICACIÓ

Al llarg de molts anys, acompanyant els meus alumnes de batxillerat a preparar la matèria de Història de l’Art, m’he trobat sovint –per a no dir sempre- amb el greu problema d’haver d’explicar un munt de conceptes, d’històries que anaven molt més enllà de les necessitats específiques de l’assignatura de la que s’havien d’examinar a la Selectivitat.
Es trist, però el laïcisme – la no vinculació dels estudis de primària i/o secundària a la religió – pel que tant hem lluitat des de sempre, a dut com a contrapartida, un desconeixement gairebé absolut, per part dels joves i dels no tant joves, de temes, personatges i imatges que son crucials a l’hora d’entendre el món occidental en que vivim.
En fer de la religió una matèria no obligatòria, circumscrita a la voluntat de les famílies que expressament volen donar als seus fills aquesta formació, la majoria dels nostres joves han perdut un munt d’informació que després, en la seva vida adulta, trobaran a mancar, esdevenint en certa mesura, i per molta formació tècnica, científica o social que arribin a tenir, veritablement “incultes”.
Qualsevol que s'acosti a les manifestacions artístiques pròpiament europees al llarg dels segles IV-XVIII dC., podrà observar l'hegemonia de les obres d'inspiració religiosa-cristiana: esglésies, catedrals, portalades, pintures i escultures, sovint -gairebé sempre- expressen temes, històries d'un clar sentit religiós. No podem oblidar, l'enorme pes de la religió en la societat d'aquells temps, qui tenia el poder, qui ostentava la riquesa i el predomini intel·lectual i econòmic, i la seva emprompte, la podem trobar pels carrers, places i museus de totes les ciutats europees, des de Moscú a Madrid, des de Nàpols a Edimburg, passant  per Roma, París, Londres, així com a la pràctica totalitat de les ciutats d'Amèrica, Àsia i Àfrica. 
En aquest crèdit, no tractarem d'interpretar, criticar, o explicar les idees religioses, des de cap punt de vista. O millor dit, ens enfrontarem als temes de la religió cristiana, com si fos una mitologia, semblant a la mitologia clàssica greco - romana, o a la nòrdica, sense valorar la seva "validesa", o realitat històrica.  Deliberadament, deixarem de banda la mitologia greco -romana en mans de la companya de clàssiques, convençut de que per la seva part, insisteix sobradament  en els valors humanístics que aquella comporta. A l'igual - potser en major mesura- que aquelles altres, aquesta "mitologia", o sistema de creences cristià, es fonamental a l'hora d'entendre la nostre cultura occidental, i fins i tot, moltes de les nostres decisions diàries conscients o inconscients.
Perquè, què es la cultura?
Una cultura és el conjunt de trets distintius únics, costums, manifestacions i comportaments: místics, religiosos, materials i intel·lectuals, entre d’altres que caracteritzen o identifiquen una societat o grup social en un període determinat.
El terme ''cultura'' engloba a més formes de vida, modes i costums, gastronomia, religió, cerimònies, art, invencions, tecnologia, sistemes de valors, drets fonamentals de l'ésser humà, tradicions i creences, però sobretot la seva pròpia història.
A través de la cultura s'expressa l'home, pren consciència de si mateix, qüestiona les seves realitzacions, busca nous significats i crea obres que el transcendeixen.
Totes les grans cultures com: La sumèria, La indostana, La xinesa, La egípcia, l'hebrea –per a citar-ne només les que més ens han influït-, van tenir els seus homes educats, savis, erudits, grans mestres els conceptes dels quals segueixen sent útils, vigents i actuals. La cultura occidental actual heretà de la cultura grega i romana les bases de gairebé totes les ciències modernes. La filosofia, les matemàtiques, la política i la democràcia. Però alhora, la cultura no s'expressa només en el terreny dels coneixements erudits, dels grans pensaments, de les grans obres; la cultura d'una època penetra en els homes i dones del seu temps, fins el més profund del seu interior, determinant conductes, decisions, gustos, les nostres idees del que està bé o no, d'aquí que, si volem fer dels nostres nois i noies, persones senceres -en tota l'amplitud que volgueu donar al terme-, hem de tractar d'evidenciar els elements culturals que els hagin pogut penetrar inconscientment, per fer-los conscients i permetre així el seu control.
Tenim una història pròpia, però cal deslligar el concepte CULTURA d'interessos polítics, allunyar els centres culturals - el més possible - de la manipulació doctrinària o partidista. Convertir-los en "santuaris del saber" i permetre que els joves vagin adquirint els seus coneixements socials i la seva pròpia doctrina d’acord a l'avanç de la seva maduresa. Incloent la política, el sexe, la moral, el materialisme i l'economia. Però sempre ben assessorats.
El foment de les belles arts és vital, l’ urbanitat i l'educació cívica, l’educació emocional, fomentar l’autoconeixement, les pràctiques esportives i la “religió” sense “ismes” també ho són. Impossible deslligar la creació de les grans cultures sense la influència lliure d'aquestes activitats.
El més important és deslligar-les d'interessos egoistes i deixar-les ser lliurement; deixar que la veritat flueixi i afavorir la nostra pròpia acceptació, revelar el nostre orgull.
La cultura no es dóna per decret ni caprici, primer cal sembrar-la, fomentar-la i nodrir-la.
I aquest és l’objectiu d’aquest crèdit, moderat pels imperatius del temps (1 hora setmanal!) i les condicions (un nombre abundant d’alumnes molt heterogenis, les pròpies limitacions...). Donar als nostres joves una mínima formació cultural que els faci possible identificar, reflexionar i comprendre algunes de les claus de volta de la nostre cultura actual que podríem definir com patriarcal-mecanicista-capitalista-globalitzadora. I el judeu-cristianisme, amb tota la seva peculiar cosmovisió, es troba en els fonaments damunt dels quals s’aixeca.
Però a més té una finalitat eminentment pràctica, vivencial, els ajudarà el dia del demà quan vagin per aquests mons a identificar imatges, obres artístiques de gran importància, de les que malauradament avui,  desconeixen el sentit i el significat.


Conceptes d' iconografia i iconologia

1. - ICONOGRAFIA

Des del punt de vista etimològic està formada per "eikon" (imatge) i "graphein" (descripció), així que significa descripció d'imatges.
El significat d'iconografia que podem donar en l'actualitat és que la iconografia és l'estudi descriptiu i classificatori de les imatges a partir del seu aspecte exterior i de les seves accepcions textuals que busquen desxifrar el tema d'una figuració.
Analitzant les imatges cristianes hem entendre que adquirien un gran sentit dins el context literari i cultural de l'època en què van ser elaborades.

El mateix Panosfsky en la seva obra EL SIGNIFICAT DE LES ARTS VISUALS defineix iconografia com la branca de la història de l'art que s'ocupa del sentit temàtic i afirma que el seu camp d'acció, en sentit estricte, és la identificació d'imatges o símbols, històries o al·legories, és a dir, els motius portadors d'un sentit convencional o secundari i les combinacions d'imatges.
La iconografia centra el seu camp de treball en 5 objectius:
• descripció
• identificació
• classificació
• origen
• evolució (canvis que ha pogut patir la imatge)
En conseqüència Iconografia és la ciència o disciplina que estudia i descriu les imatges d'acord amb els temes que representen, identificant i classificant-los en l'espai i el temps precisant l'origen i evolució de les mateixes.
Estableix 3 tipus d'iconografia:

• ICONOGRAFIA NATURAL
La representació al·ludeix a alguna cosa real i tracta de persones o objectes en què no hi ha cap sentit figurat. Es refereix a representacions artístiques que tenen una semblança formal amb el producte d'una transmissió sense que hagi d'haver un significat o contingut especial.
La iconografia natural es basa en la repetició o herència d'elements purament formals a través del temps, amb una clara semblança entre si que possibilita l'anàlisi descriptiva, així com l'evolució i origen d'una representació.

• ICONOGRAFIA SIMBÒLICA
També es mostren atributs i signes diversos que converteixen un motiu visual o real en un clar tema iconogràfic. Imatge que té, a través de símbols, doble significat. Es tracta dels temes artístics disfressats d'un aparent realisme que amaguen tot un món de significats relacionats amb una època, lloc, destinatari, situació política, etc ....
A través d'elements reals (bombolles de sabó, calavera, llibres, etc ....) es mostra un món de símbols que ens porten a la meditació de l'observador perquè pensi en el tema d'obra.
Per a la seva identificació cal consultar les fonts, codis visuals i semàntics d'una determinada obra. Els símbols o legories han estat elements essencials en les manifestacions artístiques i han servit per provocar una lectura al marge de l'esbarjo estètic.

• ICONOGRAFIA RELIGIOSA
Recull misteris de fe (aspectes de l'AT i NT, la història de l'Església en general) subjectes sempre a la doctrina de l'església ia la tradició.
S'han de tenir en compte totes les religions que tenen elements plàstics subjectes a una determinada lectura. Tot i això, està demostrat l'ús d'imatges semblants entre diferents creences, per exemple, la introducció d'elements pagans a les representacions cristianes.

Formes d'estudi iconogràfic:

·         investigar la informació de les imatges a través dels textos del passat, analitzar la derivació de les formes per compondre motius similars o diferenciats, establir les fonts d'estudi permeten trobar els codis simbòlics o al · al·legòrics que transformen motius visuals en temes iconogràfics, localitzar les fonts iconogràfiques, la seva formació i variació a través del temps

Aspectes treballats en el mètode iconogràfic

·         fonts del mateix artista, mentor o comitent. Localització de l'encàrrec de l'obra, literatura de l'època o en l'època. Textos que poden influir en l'obra o que poden influir en la representació d'un tema, identificació amb altres obres d'art conegudes del mateix tema, identificació dels elements que configuren l'obra d'art

Llenguatge de l'art o de les imatges

L'art és una forma de llenguatge i el seu procés d'estudi requereix el maneig de la semiòtica o ciència dels signes, que és una disciplina que considera tots els fenòmens culturals com a processos de comunicació i significació, inclòs l'art. 



EMISSOR és l'artista o el comitent
RECEPTOR és l'espectador en què es produeix una reacció
MISSATGE és l'obra artística
CANAL és la pintura, escultura, etc ... o la tècnica artística
CONTEXT és l'entorn o la situació que afecta la creació d'una obra
REFERENT que és la realitat objectiva a què fa referència el missatge (objecte de la realitat a la qual es remet)


2. - ICONOLOGIA

Formada per "eikon" (imatge) i ððγðð [logia] (estudi)
S'entén com l'única ciència que estudia les imatges per tal de transmetre idees abstractes o morals mitjançant figures.
La definició del concepte a partir d'una successió de metàfores és un recurs típic de la retòrica; deriva del didactisme medieval en què les imatges es creaven per servir d'ajuda al predicador. Utilitza un sistema senzill i fàcil de caracterització, basat en una subdivisió que anomena accidents i que es componen de les múltiples característiques i qualitats de l'ésser humà.
Això associat a imatges i idees es remunta a la tradició pedagògica antiga que assignava a les coses apreses per la vista un efecte més durador que qualsevol instrucció verbal (mnemotècnia grega)
A partir d'ara es coneixerà la iconologia com un terme utilitzat per escultors i pintors que significa "representació al·legòrica".
Segons els màxims teòrics de la iconologia, Aby Warburg, Erwin Panofsky i HOOGEWERFF la iconologia és la interpretació del significat d'un tema o símbol d'una obra d'art com a expressió d'una filosofia o impressió del món.
La nova visió de la iconologia culmina amb la personalitat de Erwin Panofsky, considerat un dels genis de la història de l'art. La influència de Panofsky està present a la majoria dels estudis Històric-artístics dels últims 50 anys. Entén l'obra d'art com una forma inseparable del contingut; per a ell la forma artística no és un simple suport visual sinó que té un sentit que va més enllà i es manifesta en 3 nivells:

la forma material
forma temàtica o convencional
significat intrínsec (objectiu de la iconografia)

El mètode iconològic té 3 fases:

• ESTUDI PREICONOGRÀFIC
Serveix per identificar les formes pures que remeten a experiències sensibles, són els objectes i accions representades per les formes

• ANÀLISI ICONOGRÀFIC
Es refereix al contingut secundari o convencional que ens permet identificar les imatges, històries o al·legories per mitjà de diverses fonts.

• NIVELL ICONOGRÀFIC EN SENTIT PROFUND O iconològic
Tracta del sentit intrínsec de l'obra, portadora de valors simbòlics encara que no parlem de símbols sinó del sentit general.
Aquesta última fase busca fins i tot el significat inconscient que queda darrere de la intenció de l'artista. L'obra es converteix en document històric, símptoma cultural i forma simbòlica. El seu sentit es veu alterat sota els diferents condicionants històrics i culturals. Amb la lectura iconològica la història de l'art es converteix en una descodificació de símbols, els ORDINARIS (propis de la iconografia) i els CASIRIANS (propis de la iconologia) que requereixen una intel·ligència sintètica i una familiaritat amb l'obra en la seva forma i contingut, així com amb les forces que el van fer possible.
Tres tipus de significats dels símbols:

• SIGNIFICAT PRIMARI O NATURAL
Objecte, acció, contingut o significat expressiu
Correspon a la descripció preiconográfica
(Unes persones al voltant d'una taula)
• SIGINIFICAT SECUNDARI O CONVENCIONAL
Context intel·ligible
Correspon al anàlisi iconogràfica
(Veuríem que aquestes persones formen part d'una representació de l'últim sopar)
• SIGNIFICAT INTRÍNSEC O CONTINGUT
Essencial
Correspon a la iconografia en sentit profund o Iconologia.
(Analitzar tots els motius d'aquesta representació de l'últim sopar)

• ESTIL
Segons èpoques, cada tradició artística o artista individual dóna a les formes unes maneres peculiars que és el que coneixem per estil.
Les imatges no són invenció de l'artista sinó que pertanyen al patrimoni artístic d'una cultura. De vegades s'introdueixen certs canvis que l'observador ha d'interpretar per arribar a conèixer el significat de l'obra, per a això s'han de dominar les lleis i els elements que els regeixen.

Es pot establir 4 grans apartats o camps d'estudi:

1. - TEMES I MOTIUS

Analitzar l'obra en relació als seus diferents continguts.
TEMA: assumpte general o global tractat en l'obra artística

MOTIU: subtema dins de l'obra, un assumpte menor relacionat amb el principal. Els motius artístics tenen un matís restrictiu, d'un valor inferior, però amb una evident relació de dependència del tema o assumpte general.
Tema i motiu tenen avui un significat diferent que diu Panofsky, per al qual el 

TEMA és l'assumpte representat i el MOTIU són els elements formals que el constitueixen i que donen lloc al tema.

Molts dels temes tractats en l'art es poden agrupar en grans repertoris temàtics que estan compostos de sèries d'imatges sobre matèries comunes i entre les quals es podria esmentar:
  • mitologia
  • hagiografia (vides de sants)
  • quadres costumistes
  • paisatge
  • natura morta
  • retrat
  • Bíblia
  • pintura d'història

Cada repertori té els seus propis temes i motius que solen ser inclosos en la representació. En cada època el motiu tindrà una importància més o menys perquè el motiu evoluciona al llarg del temps, fins i tot el seu significat varia segons el context. El tema, en canvi, se sol mantenir en el seu significat original.
Hivern (Peter Bruegl)

TEMA -> hivern
MOTIU -> caçadors, neu, foguera / foc, branques sense fulles, gel, patinadors
Són subtemes que donen lloc a la representació en si.
Estiu (Peter Bruegl)


                         

TEMA -> estiu

MOTIU -> sembra, migdiada, recollida del gra, blat, esmorzar





2. - FIGURA, RETRAT, personificació i ATRIBUT
• FIGURA





És el més important de la composició, és la forma d'un ésser animat (humà, animal o híbrid) i que pot ser real o fictícia. La figura engloba els retrats.
També comprèn les escenes que són un grup de figures realitzant una acció

• RETRAT



Representació aïllada o en grup d'un personatge amb un rostre correspon al reflex d'un model real, comprovat o aprovat per la tradició.
• Personificació
Figura humana, normalment femenina, que representa una idea abstracta o un element de la natura.
• ATRIBUT


Els atributs són fàcilment recognoscibles per la seva utilització. Hi ha molts tipus i de vegades fan al·lusió a fets de la història de qui els porta.
És un objecte real que defineix o caracteritza la personalitat d'una figura d'acord a la seva biografia o amb determinats convencionalismes significatius. És un signe depenent de la figura, un objecte accessori però fonamental per a la identificació, la associació amb la figura el converteix en substitut per al·ludir a aquesta figura o a un tret característic.

3. - SÍMBOL i al·legoria



SÍMBOL és la realitat aprehensible mitjançant els sentits que remet a una altra realitat que excedeix l'abast dels mateixos. És la presentació d'un signe o imatge (significant) que fa referència a la realitat (significat) i que l'acaba identificant amb ella. Entre l'element significant i la cosa significada (realitat) hi ha una correspondència automàtica, gairebé una identificació.
Pot ser alhora atribut i viceversa.



Al·legoria és la representació simbòlica d'idees abstractes per mitjà de figures, grups o atributs. Es tracta d'una ficció mitjançant la qual una cosa representa una altra diferent. És la suma de personificacions o símbols que volen transmetre una idea no mostrada en l'aparença real. Des de l'antiguitat l'al·legoria es relaciona amb la metàfora i gairebé mai mostra una referència directa o identificable amb el significat.

4. - IMATGE TEMÀTIC-DESCRIPTIVA

no fa referència a un temps concret. No narra un succés o una història



IMATGE NARRATIVA->






conjunt d'elements relacionats entre si que representen un fet i que fan referència a una història. Relat de fets reals o imaginaris que es produeixen en un marc espacial, temporal, etc .... amb un ordre cronològic i en els que sol ser present l'acció o l'activitat.
El desenvolupament de la tècnica narrativa té el seu origen al s. VII aC a causa de: la necessitat de transmetre mitjançant imatges successos bàsics
creació del llenguatge gestual o facial per donar contingut o enriquir la narració ocupació dels "tituli", com a conseqüència del desenvolupament del sistema alfabètic, que complien la funció de fer recognoscibles les figures.
L'art grecoromà de tipus narratiu va acabar sistematitzant en 4 tipologies:

• REPRESENTACIÓ MONOESCÈNICA,


en què es descriu un moment determinat d'una història en la que preserva la unitat de temps i espai. És la instantània d'un moment concret del relat.

• REPRESENTACIÓ sinòptica, en què combinen diferents moments o episodis d'una història en una sola representació. No hi ha unitat de temps i de vegades tampoc d'espai. És una reproducció impossible de captar en una instantània perquè aquests fets no s'han produït en el mateix escenari.

• REPRESENTACIÓ CÍCLICA, en la qual es reprodueix una sèrie d'episodis d'una mateixa història separats entre si però que componen tots junts una seqüència en què el protagonista es repeteix.

• REPRESENTACIÓ CONTÍNUA, és una variant de la narració cíclica en què les fronteres físiques desapareixen o disminueixen. Causa confusió en l'espectador, la identificació del personatge principal és el que possibilita la separació de les escenes.

2 ICONOGRAFIA BÀSICA DEL CULTURA OCCIDENTAL 2. EL MÈTODE PANOFSKY


2 EL MÈTODE DE PANOFSKY







“Quan un conegut em saluda al carrer llevant-se el barret, el que veig des del punt de vista formal no és més que el canvi de certs detalls dins d'una configuració que és part d'una estructura general de color, línies i volums que constitueix la meva món visual .. Quan identifico, tal com ho faig de manera automàtica, aquesta configuració com un objecte (un home) i el canvi de detalls com una acció (la de treure’s el barret), ja he passat els límits de la pura percepció formal i he entrat en una primera esfera de contingut o significat. El significat així percebut és d'una naturalesa elemental i fàcil de comprendre, i l'anomenarem significat fàctic; senzillament en identificar certes formes visibles amb certs objectes coneguts per mi per l'experiència pràctica, i identificant el canvi en les relacions amb certes accions o esdeveniments .



Ara bé, els objectes i accions així identificats produiran naturalment una reacció en mi. Per la forma en que el meu conegut dugui a terme la seva acció sabré si està de bon o mal humor, i si els seus sentiments cap a mi són indiferents, amistosos o hostils. Aquests matisos psicològics revestiran els gestos del meu conegut amb un altre significat, que anomenarem expressiu. Es diferencia del significat fàctic en què és aprehès no per la simple identificació sinó per 'empatia'. Per comprendre necessito un certa sensibilitat, però aquesta sensibilitat és encara part de la meva experiència pràctica, és a dir, de la meva familiaritat quotidiana amb objectes i accions. Per tant, al mateix temps el significat fàctic i l'expressiu poden ser classificats conjuntament: formen el grup de significats primaris o naturals.
No obstant això, el fet d'adonar-me d'aixecar el barret significa una salutació pertany a un camp d'interpretacions completament diferent. Aquesta forma de salutació és peculiar del món occidental i és un residu de la cortesia medieval: els homes armats solien treure l'elm per deixar clares les seves intencions pacífiques i la seva confiança en les intencions pacífiques dels altres. No podria esperar-se que ni un boiximà d'Austràlia ni un grec antic s'adonessin que el aixecar el barret no és només una acció pràctica amb certes connotacions expressives sinó, a més, un signe de cortesia. Per comprendre aquest significat de l'acció del cavaller, he d'estar familiaritzat no només amb el món pràctic dels objectes i les accions, sinó també amb el món de costums i tradicions culturals peculiar d'una civilització determinada i que transcendeix el pràctic. Inversament meu conegut no se sentiria mogut a saludar aixecant el seu barret si no tingués consciència del significat d'aquesta acció. Quant a les intencions expressives que acompanyen a la seva acció pot ser o no conscient d'elles. Per tant, quan jo interpreto el fet de treure el barret com una salutació cortès reconec en això un significat que podria anomenar secundari o convencional; es diferencia del primari o natural en què és intel·ligible en lloc de ser sensible, i que ha estat aplicat conscientment a l'acció pràctica que el transmet.
I, finalment, més de constituir una acció natural en l'espai i en el temps, a més d'indicar naturalment estats d'ànim o sentiments, a més de transmetre la salutació, l'acció del meu conegut pot revelar a un observador experimentat tot el que contribueix a formar la seva 'personalitat'. Aquesta personalitat està condicionada pel fet que és un home del segle XX, pels seus antecedents nacionals, socials i d'educació, per la història anterior de la seva vida i pel seu entorn present, però es distingeix també per una forma personal de veure les coses i de reaccionar davant un món; manera que, si es racionalitzés, hauria de ser anomenada filosofia. En l'acció aïllada d'una salutació cortès, tots aquests factors no es manifesten per si mateixos comprehensivament, però sí simptomàticament. No podríem construir un retrat mental d'aquest home sobre la base d'una acció única, sinó només coordinant un gran nombre d'observacions similars o interpretant-les en relació amb la nostra informació general sobre l'època, la nacionalitat, la classe, les tradicions intel·lectuals, etc. , d'aquell cavaller. I, no obstant això, totes les qualitats que aquest retrat mental mostraria de manera explícita estan implícitament inherents a cada acció aïllada, de manera que, inversament, qualsevol acció aïllada pot ser interpretada a la llum d'aquestes qualitats.
El significat descobert d'aquesta manera podria anomenar significat intrínsec o contingut; li és essencial mentre que les altres dues classes de significat, la primària o natural i la secundària o convencional pertanyen al domini del fenomen. Es podria definir com un principi unificador que sustenta i explica alhora la manifestació visible i el seu significat intel·ligible, i determina fins i tot la manera com el fet visible pren forma. Aquest significat intrínsec o contingut està, per descomptat, tan per sobre de l'esfera de les volicions conscients com el significat expressiu està per sota d'aquesta esfera.
Traslladant els resultats d'aquesta anàlisi de la vida diària a una obra d'art, podem distingir en el seu contingut temàtic o significat aquests tres mateixos nivells.



SÓN:

1. - DESCRIPCIÓ PREICONOGRÁFICA
Interpretació simbòlica del que es veu.
En l'exemple de Panofsky (home del barret) correspondria al canvi de detalls que s'observa en el gest de l'home que es treu el barret i en concret seriosa en el món visual de l'observador una estructura visual de línies i colors que fan que identifiquem a aquesta figura i el canvi de detalls ho veiem com una acció.
Dins d'aquesta mateixa fase es trobaria la reacció que es produeix en l'observador, que formaria part del que s'aprèn per empatia, amb sensibilitat encara que segueix sent part de la relació amb els objectes quotidians.
Aplicat a l'obra artística correspondria a la identificació de les formes pures (portadores de significat primari i natural, són els motius artístics) i de les seves relacions mútues com fets, gestos, actituds, etc ....

2. - ANÀLISI ICONOGRÀFIC
Significat secundari o convencional; identificació d'imatges, històries o al·legories.
En l'exemple de Panofsky suposaria la captació d'aquest gest com una salutació. Per això cal estar familiaritzat amb un tipus de costums que corresponen al món occidental, aquest gest és intel·ligible perquè requereix d'aquesta connexió amb un determinat context cultural.
Aplicat a l'obra artística aquest segon nivell correspondria a poder identificar que una figura masculina sobre una graella és Sant Llorenç, que una dona nua amb una poma és Eva, que 13 persones al voltant d'una taula és una representació de la Santa Cena, etc. .... és a dir, relacionar motius artístics i les combinacions d'aquests amb temes i conceptes.
Els motius així reconeguts són cridats per Panofsky IMATGES i si aquests motius no pertanyen a personatges o motius concrets, sinó que són realitats abstractes són anomenats personificacions O SÍMBOLS. Les combinacions d'imatges s'anomenaran HISTÒRIES i les de personificacions s'anomenen AL.LEGORIES.

3. - ANÀLISI iconològic o iconologia EN SENTIT PROFUND
En l'exemple de Panofsky aquesta acció possibilita reconstruir parts de la personalitat de l'individu que realitza l'acció. Es tracta d'un home del segle XX, s'aprecien símptomes que ajudarien a recompondre el retrat mental d'aquest home bé comparant-lo amb observacions similars o posant-lo en relació amb la nostra informació general sobre l'època, nacionalitat, tradicions culturals, etc. ...., És a dir, el significat intrínsec o contingut.
Aplicat a l'obra artística el significat intrínsec es percep indagant els supòsits que revelen l'actitud bàsica d'una nació, període, classe social, creença religiosa o filosòfica, qualificats inconscientment per una personalitat i condensats en una obra.
Aquests principis o continguts queden plasmats en una obra d'art a través de les formes, del mètode compositiu i del mètode iconogràfic.
Per exemple, una NATIVITAT DEL s. XIV-XV té una determinada estructura, uns determinats elements i composició, unes determinades fonts textuals * que revelen una determinada actitud emocional o una tècnica característica d'un territori. Tot això dóna peu a l'investigador per acostar-se al significat intrínsec de l'obra.
* Les fonts textuals es consideren manifestacions de principis fonamentals i per tant són valors simbòlics, que són tots els elements que componen una obra artística i que ens donen informació per interpretar-la.
El descobriment / interpretació d'aquests valors simbòlics que fins i tot apareixen plasmats per l'artista de manera inconscient, és la finalitat del que Panofsky diu Iconologia.






Fitxa que utilitzarem per analitzar les diferents obres al llarg del curs:

NIVELL 1
Descripció natural. (El que veiem)

SUPERIOR  
DRETA  ESQUERRA

INFERIOR 
DRETA ESQUERRA

NIVELL 2
Descripció interpretativa.


Interpretació Iconogràfica



NIVELL 3
*Títol de l’obra: “El pecat original”
*Subtítol: (Si el té)
*Biografia de l’autor: Lloc i data de naixement i de defunció; fets més significatius de la seva vida; obres importants (mínim 3)
* i d’altres dades de l’autor: Estil, evolució, etc.
*Comitent: Qui paga
*Funció: Per a què serveix, on anirà, etc.
*Fonts que ens ajuden a la interpretació.


NIVELL 4
Interpretació iconològica.








        

Llibres de l’antic testament (assenyalats en groc els que farem servir):





Llibres del Nou Testament (En groc els que farem servir)









Totes les referències textuals es poden cercar en aquesta pàg. Web: